Cinquè relat de Sant Jordi - Granés BatxilleratBatxillerat Granés – Escola especialitzada en Batxillerat

Cinquè relat de Sant Jordi

Quan vaig arribar, la policia ja havia marxat. Vaig començar a pujar les escales…i m’he despertat. El despertador s’ha adormit, igual que jo. Ha sonat a las 9:40 quan hauria d’haver-ho fet a les 8:15. Ella encara està dormint: que n’és de maca quan dorm, i no quan em crida! M’aixeco, em vesteixo tant de pressa que fins i tot m’oblido de posar-me els calçotets, no tinc temps d’esmorzar i baixo les escales de quatre en quatre.

Només sortir per la porta del carrer, em trobo envoltat de guspires d’una tonalitat vermellosa. Què passa? Què és tot això? Serà el canvi brusc de la foscor del portal a plena llum del dia? O serà el whisky barat que vam encetar ahir a la nit amb l’Albert?

Em frego els ulls i descobreixo que les guspires no són més que roses, simples roses. Però no una rosa, ni dues, ni tres… Centenars! Què dic centenars? Milers! I fins i tot milions! I senyeres, i senyores que porten senyeres. Miro al meu voltant i tot són parades i parades, i encara més parades.

Em desperta la inesperada salutació d’un veí, en Josep, un home d’avançada edat que viu al tercer. M’informa que avui cal regalar una rosa a cada dona que apreciïs i, a canvi, les dones regalen un llibre a cada home que aprecien. Això vol que he d’oferir una rosa a la meva dona, una altra a la meva àvia, una altra a la meva germana, una altra a la meva mare i una altra a la meva filla? Després d’aquesta reflexió, m’acosto a la parada més propera; 5 euros cada rosa? Em falta ben poc per esmicolar la parada de la pobra senyora Remei, la veïna del pis del costat, que mai m’ha acabat de transmetre bones sensacions.

Però això no és tot: a la parada contigua les roses costen 7 euros! 7 vegades més que un quilo d’arròs! El doble que una caixa de claus del número 8! Gairebé tant com la camisa de flors que porto!

Què ha passat aquesta nit? És que ha pujat tant l’IVA que una simple flor cotitza més que la divisa que compartim tots els europeus? Puc pagar en roses? Quan fa que dormo? 10 anys? O potser 15? La qüestió és que tothom carrega una rosa i un llibre, però per què? Si no regales la flor i el llibre no ets un bon català? I si algú és al·lèrgic a les roses, què se li regala? I si a algú no li agrada llegir? Regalant-li un llibre, l’estàs posant en un compromís. Sembla que ens haguem convertit en una societat homogènia, en la que no importa l’opinió ni els gustos de ningú, on en un dia com el de Sant Jordi es regala una rosa a les noies i un llibre als nois, i punt. Si no t’agrada, t’hi poses fulles.

Aquí hi ha gat amagat. Per què precisament una rosa? És que Sant Jordi en realitat era florista i no un reconegut cavaller armat que, sobre un cavall blanc, salvava donzelles de les tenebroses urpes del drac? Potser no ha acabat de funcionar aquell clàssic mètode que tenim els humans de transmetre les històries a través del boca-orella i hem magnificat i exagerat la proesa dels actes dels nostres herois. Si d’un hippy mal educat i revolucionari de Jerusalem en vam fer un fill directe de Déu, qui pot assegurar que Sant Jordi no és el patró de Catalunya sinó un trist florista que puja els preus de les roses amb l’únic motiu d’obtenir més beneficis? Va ser Sant Jordi el primer capitalista del món?

I el drac? Dracs a Catalunya? Des de quan? Però si el dia que van trobar un tauró a la platja de Tarragona el van fer fill predilecte de la ciutat! Però si fins i tot els pocs óssos que teníem han marxat a França! Si el més perillós que hi ha a Catalunya és l’eriçó de mar, o la guineu, o el porc senglar… Com volen que em cregui que on avui hi ha la Diagonal abans hi pasturaven dracs, bruixes, donzelles en problemes i cavallers de pa sucat amb oli?

En fi, potser és que els valors del bon català els hem anat formant a partir d’enganys i petites mentides que hem idealitzat fins al punt de convertir-los en tradició i orgull de Catalunya.

Enmig de tota aquesta reflexió, em ve al cap el motiu pel qual tinc un turmell inflat, les parts íntimes perillosament lliures i l’estómac buit: tenia pressa perquè feia tard a la feina! Merda! Si Sant Jordi no és un dia festiu! I jo estic al carrer, en horari laboral, enmig d’una multitud de gent desesperada per comprar roses i llibres! Ara ja sé per a qui serà l’única rosa que compraré aquest any: per l’entranyable senyor Benet, el meu cap a la feina…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top