Guanyador del Concurs de relats de Sant Jordi - Granés BatxilleratBatxillerat Granés – Escola especialitzada en Batxillerat

Guanyador del Concurs de relats de Sant Jordi 2013

Ja tenim guanyador del Concurs de relats de Sant Jordi 2013 de la Granés!!!

Sabem que hem trigat una mica més de l’esperat en comunicar-vos el guanyador del Concurs de Sant Jordi però és que no ha estat gens fàcil decantar-se per un dels tres finalistes!! Finalment, però, ja el
tenim!!!

I la guanyadora és la Clara Huguet, del curs 2n E!!! Després de les deliberacions del jurat,  aquest ha fallat en favor del relat “M’AGRADAVA TANCAR ELS ULLS I SOMIAR AMB ELL. A VEGADES INCLÚS ACONSEGUIA DORMIR-ME”.

Des de l’escola volem donar les gràcies a tots els alumnes que van realitzar el seu vot a través del Facebook i que ens van permetre seleccionar els tres relats finalistes, així com també felicitar a tots els participants en els diferents relats presentats al concurs.

D’aquí a pocs dies, en concret el dia 21 de maig, farem entrega del premi a la Clara Huguet durant la festa de graduació dels alumnes de 2n!!! 

A continuació us deixem amb el relat guanyador, perquè tots aquells que no l’hagueu pogut llegir pugueu gaudir-lo aquí i ara!!!

 

 

M’AGRADAVA TANCAR ELS ULLS I SOMIAR AMB ELL. A VEGADES INCLÚS ACONSEGUIA DORMIR-ME

Quan vaig arribar, la policia ja havia marxat. Vaig començar a pujar les escales i em vaig topar amb la dura realitat de que ja no hi eres, de que havies decidit anarte’n i que ja mai més tornaries. Aleshores recordo veure la vida com la cosa més injusta que podia existir en el planeta terra. No entenia com algú havia permès deixar-te marxar.

Des de que vas decidir posar punt i final a l’aventura de la vida s’han anat tacant de records totes les parets de la nostra habitació, no paren de aparèixer milers d’imatges en el meu cap i totes les copes amb les que brindo tenen una mica d’absència, de desig per lo impossible.

No m’acabo d’habituar. No m’acabo d’habituar a no sentir la ràdio encesa des de la cuina, a la teva veu, a veure els rosers del Passeig de Sant Joan en ple mes d’Abril sense que tu estiguis olorant la seva flor rosa, a que es barregin les meves mans amb unes desconegudes, a l’olor dels teus cabells, a l’anar i venir de la gent que passa per la Diagonal, al enamorar-me i desenamorar-me, a demostrar-ho, a escribir-ho, a sortir al carrer i cridar al cel “llibertat”, a veure una peli de Woody Allen en el cinema, a que m’esquitxin les onades al córrer descalça per la sorra… i què tu no estiguis. Aquesta estranya normalitat que no és normal.

No és normal perquè no estàs.I encara que sàpiga que el que no es toca és lo essencial i que des d’algun lloc vigiles els meus passos, no em demanis, no ens demanis, que no et trobem a faltar.

No em demanis que no tingui en el cap l’últim somriure que em vas dedicar mentre m’explicaves coses que no venien en llibres, que no ensenyen a l’escola. No em demanis que no recordi les tevés trucades a mitja nit, els capvespres vermells en algun lloc de Menorca o dels teus consells que a vegades vaig obviar.

Moltes nits recordo el dia que ens vas deixar. Plovia i necessitava algun sentiment diferent que corrés per la meva sang que la tristesa que m’estava matant per dins. Recordo pujar en aquell gronxador del parc com quan et deixen per primera vegada. Seguia plovent i a cada impuls havia un pols entre el passat i el què em venia com a futur, entre el rancor i el perdó, entre el record i oblit. La ciutat era només un decorat en aquella tràgica història.

La pluja semblava parar com parava el meu balanceig però no el bategar elèctric del meu cor destrossat.

Aleshores vaig decidir tornar a casa amb el rímel corregut i la cançó més trista sonant en els auriculars. Vaig agafar l’últim metro que associava el principi i la fi, em vaig asseure en el vagó més solitari amb la mirada perduda a la propera estació;Verdaguer.

Vaig arribar a casa amb la matinada trepitjant-me els talons. La casa estava sola, deshabitada. Vaig preparar cafè per dos però vaig entendre que dos no és igual que un més un, que ja no m’esperava el seu cos sota l’edredó, que ja no hi haurien més nits d’amor amb els ulls carregats de fantasia. I no vaig poder evitar imaginar-te. Imaginar els teus grans ulls brillants. Mirava el telèfon per si de cas, ja saps, però no hi havien missatges ni trucades.

De sobte tornava el soroll de la pluja i la sensació tèrmica baixava. Encara que només fos emocionalment i notés una esgarrifança que recorria l’espina dorsal cap a baix, i em fes cargolar i enredar els peus per notar una mica d’estiu en el sud del meu cos. Tot i res es barrejaven en el meu cap i la son volia però no aconseguia arribar. Buscava algún vers que et deixessis sota el coixí però no trobava ni t’odio, ni t’estimo, vaig trobar un “encara que” com deia Sabina. Aquell dia va ser el que vaig decidir trencar la rutina de la tristes a absoluta o almenys canviar-la per agafar bolígraf i paper i escriure’t el que encara mai t’havia dit. Volia canviar aquesta realitat per alguna cosa que durés més que una eternitat…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top