Setè relat de Sant Jordi - Granés BatxilleratBatxillerat Granés – Escola especialitzada en Batxillerat

Setè relat de Sant Jordi

Quan vaig arribar, la policia ja havia marxat. Vaig començar a pujar les escales i l’entrar al pis, vaig tancar la porta i, recolzada a ella, em vaig deixar anar fins a quedar-me asseguda a terra i vaig sospirar Uffff… Una altra vegada, em trobava en la mateixa situació, intentant fugir, amagant-me. Fa uns anys, ni jo mateixa hauria pogut imaginar-me així, en aquella casa tan sòbria, envoltada d’un ambient decadent, carregat de fum i que res tenia a veure amb la meva manera de ser ni de viure. Si no hagués pres aquella decisió…

És evident que de vegades, emprendre el camí fàcil és quelcom molt temptador i a aquella edat, seguir estudiant em semblava una opció massa sacrificada. Vaig preferir l’aventura a la planificació, vaig canviar els llibres i les hores d’estudi, per les males companyies i les hores dedicades a elaborar plans que anaven més allà del que la llei permet.

Del fons d’una de les butxaques de la motxilla que portava, va caure un bolígraf que es va posar a rodolar pel rebedor fins que va arribar a la sala. Va ser aleshores quan me’n vaig adonar. Aquell objecte, segurament, durant molts anys havia estat un dels que més feia servir al llarg del dia, i ara, ja només l’utilitzàvem per fer el recompte dels diners i objectes de dubtosa procedència que arribaven a casa, bé si a allò se li podia dir casa perquè per a mi s’estava convertint en un infern.

Quan estudiava, les èpoques d’exàmens es convertien en un període de gran exigència i pressió i quan vaig trobar l’oportunitat d’evitar-los, ho vaig fer. De fet, però, només de forma aparent, ja que a causa del tipus de vida que feia, cada dia era un examen i no on em jugava la nota per a entrar a la universitat que volia, sinó la possibilitat d’entrar a la presó, a la qual, com tothom, temia. Em sentia buida, amb una covardia que segurament va contribuir a posar-me en la situació on em trobava.

Em va faltar autoestima, confiança en mi mateixa, estar segura de que hauria pogut aconseguir allò que hagués desitjat només amb una mica més d’esforç. Aquelles ganes de lluitar que havia perdut m’havien convertit en una noia que se sentia fracassada, que era conscient de que la seva actitud, des del punt de vista moral, ja feia temps que havia deixat de tenir sentit. Els valors que des de l’ infància li havien intentat transmetre, s’havien esvaït de la mateixa manera amb la que ho feien aquelles gotes d’aigua que queien de les goteres del sostre a l’arribar a terra. Ara, vivia en un entorn hostil, amb gent que, tot i les experiències que havia compartit amb mi, eren complets desconeguts, amb una ment retorçada i un caràcter que presentava una gran dualitat. Per una banda, eren amics meus, passava la major part del dia amb ells i van arribar a la meva vida en un moment complicat, segurament em van saber donar allò que necessitava. Tot i així, jo era conscient de que m’havien incitat a cometre molts errors, a veure la vida des d’un altre punt de vista i a fer-me sentir una delinqüent.

De totes maneres, en el fons, jo vaig seguir sent la mateixa i això va ser el que em va permetre tenir la suficient valentia per actuar. Em vaig llevar un dematí, i sense obrir cap llum, vaig agafar les meves coses, vaig deixar les claus a sobre del moblet del rebedor i vaig tancar aquella porta per última vegada. Així, tancava un dels capítols més durs i surrealistes de la meva vida, que va canviar radicalment.

Ara, torno a tenir aquell boli entre les mans, però en aquest cas, per signar la matrícula de la universitat on sempre havia volgut estudiar.

Suposo que tothom té dret a equivocar-se i a apartar-se del camí, tot i que l’important és adonar-se’n i ser capaç de tornar-lo a emprendre amb més seguretat de la que se’l va abandonar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top