Sisè relat de Sant Jordi - Granés BatxilleratBatxillerat Granés – Escola especialitzada en Batxillerat

Sisè relat de Sant Jordi

Quan vaig arribar, la policia ja havia marxat. Vaig començar a pujar les escales i va sorprendre’m una aglomeració escandalosa de veïns al replà del primer pis.

No fa gaire que vaig fer el trasllat al nou apartament acompanyada del meu gos, en Jack, situat en un dels barris més refinats de la ciutat. Era un bloc de pisos elegant, espaiós, modern. Perfecte. Els seus inquilins, tots de classes benestants, eren d’aquelles persones que vivien en un món apartat de la resta de mortals: un món idíl·lic i materialista on el més feliç era qui més tenia i la seva màxima preocupació era ‘’no sé quin modelet posar-me aquesta nit’’ o ‘’ tinc les puntes obertes’’.

Aquella escena, poc habitual dins la pau i tranquil·litat de la finca, va donar-me la impressió que quelcom greu havia succeït. Moguda per la curiositat, vaig restar allà parant atenció als diàlegs per intentar endevinar-ho.

La Dootie, una mare jove i soltera que vivia amb la seva filla, plorava desconsoladament. La resta de veïns exclamava coses com ara: com es pot tenir la sang freda per endur-se aquella preciositat? o bé jo no vull dir res però, més d’un se la mirava de reüll quan la veia… Així doncs, vaig lligar caps. Havien raptat  la Nina, la seva filla només de vuit anys?! Un calfred em va recórrer l’esquena.

Quan la resta finalment se n’anaren, vaig abraçar a la Dootie i li vaig demanar que m’expliques com havia passat la desgràcia:

Com cada any, la preparava pel gran concurs. Sempre guanyàvem, cosa que em permetia el luxe de presumir davant les altres mares del veïnat. Estava enllestint els detalls d’última hora. L’havia vestit amb una tela rosa pàl·lid amb petits diamants i duia unes trenes marrons que li queien damunt la pell daurada.  Estava tan dolça, tan bufona, tan molsudeta; totalment irresistible! De sobte, sonà al timbre de baix. Era una amiga meva que feia molt de temps que no veia, i amb l’emoció vaig baixar a corre-cuita,  deixant-me la porta de casa oberta. Al cap d’una estona, quan vaig tornar a pujar, ja no hi era! Vaig buscar-la per tota la casa, per tota la finca… i res. Ningú en sabia res. Desesperada i angoixada com mai ho havia estat abans, he trucat a la policia. Han vingut i quan han sabut de què es tractava, han marxat enfadats,  deixant-me sola davant el cas. T’ho pots creure? Incompetents… I, ara que faig jo sense ella?

La historia va deixar-me glaçada. Em sentia impotent, però alhora, desitjava ajudar-la. Vaig oferir-me per qualsevol cosa que necessités i, sense esma, vaig pujar els últims esglaons cap a casa, pensant que aquell fet canviaria per sempre la manera de veure la vida de la Dootie i,  potser també la dels altres veïns.

Em disposava a treure les claus i introduir-les al pany quan de sobte em va semblar sentir a la Dootie, que saludava la seva filla, la Nina, que acabava d’arribar de l’escola, com cada tarda (com si res hagués passat!).

Quan, per fi, vaig entrar a casa, vaig deixar-me caure al sofà, sense entendre res i pensant que havia embogit de tan estudiar o bé que tot allò era un somni, o potser havia inventat un món imaginari per fer la meva vida més emocionant? Estava a punt de plorar, espantada, quan de sobte vaig esclafir en una gran rialla al veure en Jack, el meu gos, devorant una magdalena: una gran magdalena apetitosa, digne d’un concurs culinari, d’un color daurat que indicava que estava tot just treta del forn, envoltada amb un paper rosa pàl·lid de diamants i amb dues trenes de xocolata que l’adornaven!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top