Parlar d’Orlando López Ayora és parlar d’una bona part de la història de Granés Batxillerat. I és que l’Orlando porta més de 46 anys de dedicació a la nostra escola, sent un referent indispensable per a l’alumne des de la secretaria del centre.
Hem tingut l’oportunitat de conversar amb ell en una relaxada entrevista en què ens va parlar dels seus inicis a la Granés, la seva visió com a alumne i el seu caràcter amable i pròxim, que l’ha convertit en una de les persones més estimades de l’escola.
“Vaig començar a treballar aquí amb 16 anys per ajudar al meu pare, que era mecànic, mentre estudiava el Batxillerat nocturn als escolapis de Barcelona. Després vaig venir aquí i vaig arribar a fer el preuniversitari, però no vaig seguir i em vaig quedar des de llavors a la secretaria de l’escola”, explica Orlando, sobre com va començar la seva vinculació a l’escola Granés. “Era un alumne mogut, però era un bon estudiant en ciències i fins i tot vaig guanyar una beca per bones notes”, apunta.
Passió per la seva professió
“Sempre m’han agradat molt els nens i crec que els entenc molt bé, per això sempre he estat al costat d’ells. He recolzat sempre a l’alumne, tant en el terreny personal com en l’acadèmic. Els pares han valorat molt aquest servei addicional que oferia des de l’escola i sempre han estat també molt propers amb mi, explicant-me els detalls més personals dels seus fills”, segueix l’Orlando.
Quan li preguntem sobre l’evolució de l’escola, l’Orlando comenta que abans no estava ubicada a la situació actual, sinó que l’Academia Granès va tenir la seva seu al carrer València i al carrer Mallorca: “Aquí vaig estar treballant des de 1971 fins que vaig fer la mili, el 1974, i encara conservo moltes amistats d’aquella època. En aquella època, es formava a futurs enginyers i gaudia de molt prestigi, ja que era l’únic referent de centre petit privat a Barcelona.
Adaptació als diferents plans educatius
L’Orlando recorda també l’època en què s’oferien els tres cursos de Batxillerat i el COU per accedir a la universitat: “els alumnes es formaven durant quatre anys a l’escola i això permetia establir vincles més personals, ara tan sols estan dos anys. Tot i això, sempre ens hem adaptat als diferents moments històrics, a les necessitats de cada moment.” I afegeix: “Aquesta escola sempre ha tingut molt bons professors i aquests, a més, estaven preparats per a formar a aquestes edats concretes.”
Els pares han valorat molt aquest servei addicional de recolzament als alumnes i sempre han estat també molt propers amb mi, explicant-me els detalls més personals dels seus fills.
Seguint en aquesta nirada al passat, l’Orlando recorda també la seva magnífica relació amb el fundador del centre, Joan Granés Deulofeu, amb qui va coincidir als seus inicis professionals. “Ell era una persona molt flexible, que em va donar llibertat per tirar endavant tot allò que creia en el meu treball diari. Em va donar molta confiança i va ser com un pare per a mi. Ell també em va ensenyar a traslladar tota la disciplina als alumnes”, exposa.
Han canviat els adolescents?
Sobre aquesta pregunta, l’Orlando ho té clar: “la societat ha fet canviar els adolescents; ells no han canviat. Abans no hi havia tants instruments de distracció com ara.” I afegeix, “per a mi, no hi ha mals alumnes, sinó que en aquesta etapa els que els hi manca és maduresa. Hem de fer-los entendre que hi ha una seguit de tasques que necessiten esforç i dedicació per poder treure’s el batxillerat.”
Durant el seu recorregut professional com a secretari de l’escola, l’Orlando ha hagut també de fer servir molt sovint les seves habilitats en el camp de la psicologia. “A aquells que ho volen deixar els agafo i intento motivar-los. No els hi puc parlar el mateix idioma que els professors, sinó que intento apropar-me a ells d’una manera diferent, preguntant-los, per exemple, què han fet el cap de setmana. He intentat tractar-los com m’hauria agradat que tractessin als meus fills, fent una mica el paper de psicòleg, sense tenir formació específica sobre això. Aquí els nois mai han sigut un número de matrícula, sinó persones a qui calia formar tant acadèmicament com personalment.”, apunta l’Orlando.
DIÀLEG, el secret en majúscules
Per a l’Orlando, parlar és fonamental. “Els nois necessiten una persona de recolzament. Jo aprofitava les estones de pati per compartir una estona amb ells. Aquest és un dels espais més necessaris en una escola, on jo podia veure les seves actituds i comportaments. Tot i que també m’he vinculat amb ells formant part dels equips de basquet i futbol, i fins i tot vam guanyar un torneig. Era el curs 1975-6… “, recorda.
Als alumnes no els hi puc parlar el mateix idioma que els professors, sinó que intento apropar-me a ells d’una manera diferent, preguntant-los, per exemple, què han fet el cap de setmana.
Seguir com fins ara
Sobre el futur de l’escola, l’Orlando també ho té força clar: “Hem de seguir treballant com fins ara. Els alumnes valoren molt el tracte proper que s’hi ofereix. A més, els alumnes surten satisfets i ens visiten després per explicar-nos com els hi va la vida.” I conclou: “Aquí, els nois exploten la seva personalitat i se’ls hi ajuda a descobrir el seu potencial, allò en què brillen especialment, per ajudar-los a orientar el seu futur professional”.
L'Orlando, al seu espai de treball habitual a la secretaria de l'escola.