Barcelona de Vella a Bella

La transformació de Barcelona durant el s.XIX

Els alumnes de primer de Batxillerat de Granés Batxillerat presenten l'exposició "Barcelona de vella a bella". Aquesta pretén mostrar la situació a la ciutat de Barcelona durant el Segle XIX passant per la industrialització, el pla Cerdà i la caiguda de les seves muralles.

Qui som?

Som un grup d’alumnes de batxillerat de l’itinerari en Comunicació i Periodisme de l’escola Granés Batxillerat de Barcelona. El nostre propòsit és presentar un projecte sobre el creixement de la nostra ciutat, passant per la història de l’urbanisme a Europa, des de l’enderrocament de les muralles a Barcelona fins el Pla Cerdà.

Per què ho fem?

Hem decidit exposar aquest projecte ja que creiem que la història que té Barcelona al darrere té massa pes com per quedar-se allà. Així que volem viatjar a la Barcelona de fa 150 anys per donar-li el reconeixement i l’atenció que es mereix. El nostre objectiu amb aquest projecte és també la conscienciació de la població barcelonina en relació al creixement i a l’evolució de la seva ciutat natal fins al dia d’avui.


EL PROJECTE

Història de l’urbanisme a Europa

A Europa, l’urbanisme ha sigut desigual. Les primeres aglomeracions importants van començar a l’edat antiga, al voltant del Mediterrani. Roma va ser la primera població que pot considerar-se una gran ciutat amb una cultura urbana.

El segle XIX va estar marcat pel creixement de París, Viena, Moscou, Sant Petersburg, Londres i Berlín.

Londres es va convertir en la ciutat més gran del món del 1825 fins el 1925. A Alemanya, gràcies a la industrialització del país en molt poc temps van aconseguir consolidar-se a nombroses ciutats els focus de la producció (el riu Rin).

Al segle XX, a Europa van haver-hi grans diferències pel que fa al desenvolupament de les ciutats (de la devastació d’Alemanya a la Segona Guerra Mundial.

Urbanisme.jpeg

L’èxode rural a Espanya, el creixement de les seves ciutats

La suburbanització va anar acompanyada per la pèrdua de població a les ciutats principals. Aquesta s’ha detingut a partir del s.XXI amb el nou creixement demogràfic.

A principis del segle XX les ciutats amb més habitants del món eren les europees (de les 11 més grans, 7 eren a Europa). Actualment, cap d’aquestes figura a la llista de les 10 primeres del món i París i Londres son les úniques dos que superen els 10 milions d’habitants, tot i que la majoria d’habitants de la Unió Europea viuen en zones urbanitzades.

Abans de les muralles

Època medieval: a finals del segle XIII el Rei Pere el Gran va ordenar la fortificació de Barcelona. Al cap de poc va establir que el Consell de Cent dirigís els treballs i que es fes càrrec del manteniment del que s’havia construït amb una participació directa dels habitants.

Al segle XIV va quedar fixat amb 14 portals.

El primer que es va fer va ser fortificar fins a la Rambla, es va descriure un arc on hi van obrir 9 portals. L’any 1369 es va ampliar perquè el Raval s’inclogués a la zona protegida, i en aquest sector s’hi van obrir 5 portals més.

Època moderna: durant el segle XVI es va tancar el front marítim i es va aixecar el Portal del Mar. Res va canviar durant el segle XVII, tot i que les innovacions en artilleria van comportar la construcció de baluards, l’enderroc de moltes atalaies i dels portals de Sant Pau, Tallers, Sant Sever i Jonqueres.
Durant el segle XVIII la vida a la ciutat s’havia endurit molt. La ciutat durant el  1802 tenia 115.000, mentre que el 1850 en tenia 187.000.

MURALLOTE.jfif

Les muralles impedien que la ciutat creixés, així que la ciutat va créixer verticalment, es van dividir els habitatges, es van suprimir horts i patis i es van construir arcades per construir-hi habitatges a sobre per poder-hi allotjar els nous habitants en els 14,7 km2 (hi havia 850 habitants per hectàrea). Evidentment hi havien moltes malalties i epidèmies, com la febre groga o el còlera degut a les males condicions higièniques, la manca d’airejament  i de sol als seus carrers, la falta d’espais lliures, els sostres baixos en els habitatges i la ineficiència d’infraestructures com l’aigua corrent o les clavegueres. Per això la mortalitat era molt elevada i era la immigració el que equilibrava la demografia de la ciutat.

Altres plans urbanístics

El 1841 l’ajuntament va convocar un concurs d’idees per a determinar amb exactitud quins avantatges suposaria per al comerç i la indústria de la ciutat l’enderrocament de les muralles. Només es va presentar un treball, el del metge humanista Pere Felip Monlau, titulat “Abajo las murallas!!!” Després de més de 10 anys de reiterades sol·licituds de l’ajuntament al Ministeri de la Guerra, finalment el 1854 Madrid va autoritzar l’enderrocament de les muralles, amb la condició de mantenir la muralla de mar, la Ciutadella i el castell de Montjuïc.

El desenvolupament de la ciutat iniciat amb l’enderrocament de les muralles s’havia de complementar amb l’eixample de la ciutat. Calia posar solució a la necessitat de nous habitatges i d’espai per a les noves indústries.

Els projectes presentats al concurs de l’Ajuntament de Barcelona per dissenyar un eixample per a la ciutat centraven, en la majoria de casos, la seva solució en el “camí de Barcelona a Gràcia” que feia un temps que s’estava consolidant urbanísticament com a passeig de Gràcia i que condicionava les possibles solucions. Aquests plans, a diferència del proposat per Cerdà, ocupaven una menor superfície i estaven destinats a acollir menys persones, el que és lògic si pensem que obeeixen als objectius de la burgesia de reforçar la segregació social. Així, el pla guanyador del concurs d’eixample, presentat per Rovira i Trias, es correspon amb el lema que l’encapçalava: “el traçat d’una ciutat és més obra del temps que l’arquitecte”; i el mateix Rovira afirmava que els proletaris no podrien viure en el “que pròpiament haurà de dir-ciutat de Barcelona”

Miquel Garriga i Roca.jpg

Els projectes es van presentar sota pseudònim i les plaques dels no premiats es van destruir, per la qual cosa s’ha perdut part de la documentació.

El Pla Cerdà

El pla de reforma de l’eixample de 1860 va ser creat per l’enginyer Ildefons Cerdà.

Cerdà proposa una quadrícula de 113,3 metres des del Besòs fins a Montjuïc, el carrers tíndrien una amplada de 20, 30 i 60 metres i una alçada de 16 metres. La muralla (que va protegir la ciutat de 7 setges) frenava l’expansió de la ciutat.

El Pla és considerava un projecte molt avançat. Cerdà volia dissenyar una ciutat que tingués carrers amples i molts espais oberts i verds. Consistia en una cuadricula de carrer paral·lels i perpendiculars només trecades per les grans avingudes que la atravessaven en diagonal. Les illes de cases eren octagonals que eren incorporats en xamfrans per facilitar la circulació

El Pla Cerdà de 1859 preveia una amplada dels carrers de 20 metres i considerava que només es construïssin dos costats de cada illa, deixant-hi a l’interior una zona verda d’ús públic. 

500px-PlaCerda1859b.jpg

L’alçada màxima dels edificis era de 16 metres, equivalent a una casa amb quatre plantes. El plànol contenia un mercat cada 900 metres, un parc cada 1.500, tres hospitals, un escorxador, un cementiri, un bosc i 31 esglésies. Les grans indústries serien ubicades a prop dels dos rius i les petites i mitjanes serien distribuïdes al llarg de la trama. Pel que fa a les infraestructures, l’enginyer va dissenyar un sistema per a la recol·lecció de les aigües i va integrar a la trama viària la comunicació a través del ferrocarril i carretera. El que encara avui continua sorprenent és la capacitat de Cerdà per preveure el protagonisme dels mitjans de transport en el traçat de la ciutat, un factor que ha permès que Barcelona hagi pogut adoptar els canvis profunds que els temps havien de portar com si en realitat els hagués estat esperant des de fa 150 anys.

Exposició Universal de Barcelona de 1888

Durant l’època de Restauració, la burgesia barcelonina abonava el retorn d’una monarquia borbònica per aconseguir estabilitat política i social, i desenvolupament econòmic i industrial. L’Exposició Universal va representar la bona relació entre les classes dirigents de la ciutat i el poder central. Diverses exposicions es van dur a terme durant el segle XIX: a Londres l’any 1851, a París, a Viena, a Filadèlfia…

El particular Eugeni Serrano fou qui va tenir la iniciativa d’iniciar l’exposició, però per falta de recursos econòmics el projecte va ser assumit per l’alcalde de la ciutat Francesc de Paula Rius i Taulet. El 20 de maig del 1888 es va inaugurar oficialment l’exposició amb la presència del rei Alfons XIII que en aquell moment tenia dos anys, la reina Maria Cristina i el president del consell de ministres Pràxedes Sagasta. L’exposició va estar oberta des del 8 d’abril fins al 9 de desembre i va rebre uns 400.000 visitants. El recinte de l’exposició tingué una extensió de 380.000 m², i va incloure el parc de la Ciutadella, el Zoològic, part de l’estació de França i de l’hospital del Mar en la Barceloneta.

CATA.png

L’edifici més important era el Palau de la Indústria, d’uns 70.000 m2. La remodelació del parc de la Ciutadella fou dirigida per Josep Fontserè l’any 1872, i més endavant va col·laborar amb Antoni Gaudí pel projecte de la Cascada Monumental.

L’entrada de l’exposició era l’Arc de Triomf. A continuació s’arribava al Saló de Sant Joan, l’actual passeig de Lluís Companys. El primer edifici era el Palau de Belles Arts, amb exposicions artístiques de tota mena i concerts, certàmens literaris… Al costat s’hi trobava el Palau de les Ciències.
Per tal de mantenir la vegetació del parc de la Ciutadella, que requeria un clima més càlid, es construí l’Hivernacle l’any 1884, junt amb l’Umbracle l’any 1883 per a les espècies que no podien estar a ple sol. El monument de Colom també es va crear en el marc de l’exposició. Al Passeig de Colom es construí en un temps rècord de 69 dies el Gran Hotel Internacional.

Un dels principals exemples de modernitat de Barcelona durant l’exposició va ser la il·luminació elèctrica.
Gran part de les construccions de l’Exposició Universal de Barcelona van desaparèixer, amb l’excepció de l’Arc de Triomf, el Castell dels tres dracs, fins fa poc el Museu de Zoologia de Barcelona i part de l’anomenada galeria de les màquines, que actualment forma part dels serveis del zoo.

Industrialització a Catalunya

La civilització industrial nasqué al segle XVIII al Regne Unit i des d’aquí es traslladà al continent europeu a principis del segle XIX, implantant-se sobretot en els països del Nord.

El canvi de societats agràries a societats industrials a Catalunya fou complicat i  es quedà a mig camí ja que el nucli industrial era de dimensions reduïdes i sobretot limitat al sector tèxtil. La industrialització a Catalunya va començar durant el segle XVIII; aquesta va estar fortament relacionada amb la indústria cotonera, les fàbriques d’indianes i les primeres filadores mecàniques. El procés es va trobar amb un seguit de complicacions al segle XIX, com podrien ser l’esclat de la Guerra del Francès, l’entrada de productes estrangers,  la manca de certs recursos com el carbó o la pèrdua dels mercats colonials quan les colònies americanes van independitzar-se. A més a més el mercat espanyol, al qual s’havien d’adreçar els productes tèxtils catalans, era reduït i funcionava amb dificultats. Finalment la prosperitat agrícola del període va beneficiar el desenvolupament industrial amb la generació de capitals.

Quan la industrialització es dugué a terme, Catalunya es constituí com una illa industrial enmig d’un món encara rural i eminentment agrícola, pel qual el sistema industrial català es va desenvolupar amb unes característiques pròpies, diferents de la resta dels països industrialitzats. L’arribada del món industrial a Catalunya comportà també la modernització de la societat catalana i la seva aproximació a Europa.

CATALUFO.png

Les innovacions tecnològiques de meitats del segle XIX expliquen la important embranzida que va experimentar el sector tèxtil català; l’arribada de la màquina de vapor, la introducció de la mule-jenny, la substitució de les mule-jenny per les selfactines… Van aparèixer llavors les colònies industrials, que gaudien d’un seguit d’avantatges, entre els quals destacaren la utilització de l’energia hidràulica, que permetia abaratir els costos energètics del procés de producció, i un major control sobre els obrers, que restaven allunyats de la conflictivitat social dels grans centres industrials urbans.

Creixement de Barcelona

Barcelona ha estat constant des de la seva fundació en l’època romana fins a l’actualitat. Durant el segle XIX es va dur a terme un procés de millora urbanística seguint el pla d’Eixample elaborat per Ildefons Cerdà, junt amb l’agregació de nombrosos municipis a la frontera. Fins al segle XIX la ciutat estava envoltada per les seves muralles d’origen medieval. La situació va canviar amb l’enderrocament de les muralles, la qual cosa va provocar l’expansió de la ciutat.

A la segona meitat del segle XIX, Barcelona va viure un espectacular desenvolupament industrial i urbanístic, i per tant econòmic, amb el creixement de la nova burgesia industrial, que tenia un alt poder adquisitiu i interessos culturals. Després del desastre de 1898 i la pèrdua de Cuba, van tornar els anomenats “indians” amb grans fortunes,  inquietuds culturals i aires de modernitat. Però la transformació de la ciutat va ser, en gran part, conseqüència de l’organització de l’Exposició Universal l’any 1888.
 

IMG_1036.jpg

L’Exposició Universal del 1888 no només tingué conseqüències a nivell urbanístic i arquitectònic, sinó que provocà una transformació cultural a través de la Renaixença. Aquest moviment literari, que va tenir la voluntat de fer renéixer el català com a llengua i recuperar la història del país, poc a poc es va anar imposant com a moviment cultural amb influència en totes les manifestacions artístiques, però amb un pes important en l’arquitectura i les arts aplicades. La nova burgesia catalana tenia inquietuds, un nou sentiment nacional i necessitava reivindicar el seu nou estatus social. Aquest moviment cultural és el que anomenem modernisme, que anhelava transformar la societat catalana i convertir-la en una societat moderna i nacional.

En iniciar-se el segle XIX, el terme municipal de Barcelona constava del nucli antic murallat , així com de diversos barris i sectors fora muralla: a l’est, la Barceloneta (que acabarà integrant-se en Ciutat Vella amb l’enderrocament de les muralles); a l’oest, Montjuïc (el Poble-sec); i, al nord, l’enorme descampat en què dècades després acabaria alçant-se l’Eixample. Més al nord encara, i a gran distància del clos murallat, incloïa també Gràcia fins al 1850.

El desenvolupament urbà en aquests últims anys i l’aposta pel disseny i la innovació així com la vinculació de l’urbanisme amb els valors ecològics i la sostenibilitat, han convertit la capital catalana en una de les ciutats europees més capdavanteres en el terreny urbanístic.

Catalunya i Espanya s.XIX

Crisi de l’Antic règim

Al començament del segle XIX, a Espanya es mantenia l’Antic Règim. Hi regnava Carles IV.  Manuel Godoy, un dels seus ministres, es va aliar amb Napoleó i va permetre que l’exèrcit francès travessés Espanya per atacar Portugal, aliat de la Gran Bretanya, enemiga de França.

La població espanyola estava descontenta amb Carles IV i amb el govern de Godoy, i això va fer esclatar un aixecament, el motí d’Aranjuez. Godoy va haver de dimitir i Carles IV va abdicar en el seu fill Ferran VII. 

Napoleó va reunir Carles IV i Ferran VII a Baiona, al sud de França i els va fer abdicar i acceptar el nomenament del seu germà Josep Bonaparte com a rei d’Espanya.

La Constitució recollia els principis bàsics del liberalisme polític: sobirania nacional, divisió de poders, sufragi universal masculí, drets individuals i igualtat de tots els espanyols davant la llei i els impostos. La guerra va impedir que arribés a aplicar-se.


EDIFICIS SINGULARS

1_Foto.1494759708.jpg

SAGRADA FAMÍLIA – 1882

És una basílica catòlica situada a Barcelona. És un dels exemples més coneguts del modernisme català i un edifici únic al món, que ha esdevingut tot un símbol de la ciutat. Obra inacabada de l’arquitecte català Antoni Gaudí, és al barri de la Sagrada Família, al districte de l’Eixample de la ciutat.

CASA BATLLO

CASA BATLLÓ – 1904

La Casa Batlló va ser construÏda el 1875 per Emilio Sala Cortés (1841-1920), un arquitecte autor de diversos edificis a Barcelona i província. La Casa Batlló vaser declarada Monument Històric-Artístic de caràcter nacional el 1969, i des de l’any 2005 forma part del Patrimoni de la Humanitat de l’UNESCO. La seva part més coneguda és la façana.

PALAU MUSICA

PALAU DE LA MÚSICA – 1908

El Palau de la Música Catalana va ser construït entre 1905 i 1908 per l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner com a seu de l’Orfeó Català. L’edifici està situat al barri de Sant Pere. És una perla arquitectònica del modernisme català, l’única sala de concerts declarada Patrimoni Mundial per la UNESCO (4 de desembre de 1997). En l’actualitat és un punt de trobada ineludible de la vida cultural i social de Catalunya.

HOSPITAL ST PAU

HOSPITAL DE SANT PAU – 1882


És una basílica catòlica situada a Barcelona. És un dels exemples més coneguts del modernisme català i un edifici únic al món, que ha esdevingut tot un símbol de la ciutat. Obra inacabada de l’arquitecte català Antoni Gaudí, és al barri de la Sagrada Família, al districte de l’Eixample de la ciutat.

Parc ciutadella

PARC DE LA CIUTADELLA – 1881


Va ser el primer parc dissenyat específicament com a parc públic i construït cap al final del segle XIX. És un espai àmpliament utilitzat per a tota mena d’activitats lúdiques i culturals. Té més de cent espècies vegetals, amb molts arbres centenaris i conjunts escultòrics d’interès.

la pedrera

LA PEDRERA – 1906-1912

La Casa Milà, també coneguda com «La Pedrera», és un edifici modernista que es troba al Passeig de Gràcia de Barcelona, Va ser la darrera obra civil dissenyada per Antoni Gaudí.

Top