Quan vaig arribar, la policia ja havia marxat. Vaig començar a pujar les escales i mentre galopava pels esglaons, la meva ment començava a divagar, em temia el pitjor. Les mans em tremolaven intentant encaixar la clau a la porta. Quan vaig aconseguir entrar-hi no em podia creure el que veien els meus ulls.
Tot seguia igual. Ningú havia entrat, el cable trampa seguia al seu lloc. ¿Llavors que havia fet la policia a l’edifici? L’arrogant satisfacció que vaig sentir al entendre que no m’havien descobert era suficient com per desinteressar-me aquesta qüestió.
Vaig donar pas a la meva rutina, dutxa freda, sopar i televisió fins les dotze, tota una màscara per als veïns. Es a les dotze quan em poso en marxa.
La lluna és en el seu zenit, banya de plata els carrers, la tenuessa de la llum és suficient perquè pugui veure-la. Ella ¿qui és? Que més dóna, és un nom en una llista, una més. Però per mi és una raó, raó suficient per seguir endavant. Quan passa de llarg davant meu puc olorar-la, vainilla, un rastre que podria seguir amb els ulls tancats. Més fàcil impossible. M’acosto, no em veu, trec la xeringa, l’hi injecto, cau als meus braços, desapareixem.
¿Què és aquesta olor? Em recorda a un hospital, però ¿on sóc? Em fa mal el cap, estic adormida encara. Obro els ulls, i no veig res, la llum em cega, ho torno a intentar. El veig, és d’esquenes, ¿però que és tot aixó? Intento cridar però no puc, m’ha posat cinta a la boca. M’ha sentit.
Pobre, sal el que passarà ara, té por, l’olor-ho. És una llàstima. No s’ho creu, ho nega, negocia, s’enfada, ho accepta, s’acaba. Per aquesta raó m’encanta el que faig, per l’explosió emocional.
Em matarà, segur, s’acaba. Espero que no sigui dolorós.
Encara té droga en el seu organisme, no sentirà res, o no sabrà res millor dit. No ha vist el ganivet, millor així. La sang raja per els seus canells, ja s’acaba.
No sento.
Res. Ja no queda res. La lluna ja s’oculta, i jo he de fer el mateix, fins que torni a sortir i jo tingui gana, dora, molt dora.